dilluns, 25 d’abril de 2011

A LA ROSA QUE TOTS TENIM A DINS

 Dedicat a aquella rosa que tots tenim, un dels fragments que més m'agraden del PETIT PRÍNCEP. Un conte que ens han fet llegir d'adolescent, pel simple fet deser petits, però que fins que no som adults no tenim la capacitat d'entendre'l i de relacionar-lo amb les nostres vivències.




 El petit príncep va anar a veure les roses.
-No us assembleu gens a la meva rosa, encara no sou res -els va dir-. No us ha domesticat ningú i no heu domesticat ningú. Sou com era la meva guineu. Només era una guineu igual que cent mil d'altres. Però ens hem fet amics i ara és única en el món.
I les roses estaven incòmodes.
-Sou boniques, però esteu buides -va continuar dient-. No es pot morir per vosaltres. És clar, un vianant qualsevol es pensaria que la meva rosa és com vosaltres. Però ella sola és més important que totes vosaltres juntes, perquè és la que he regat. Perquè és la que he posat sota la campana. Perquè és la que he protegit amb el paravent. Perquè li he matat les erugues (menys dues o tres per les papallones). Perquè és la que he escoltat queixar-se, o presumir, o fins i tot de vegades callar. Perquè és la meva rosa.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada