JOC DE VIDA

En altres entrades ja us hem parlat de la importància del joc com a eina i mitjà d’aprenentatge. Però per a que aquest joc sigui de qualitat i realment aporti tot allò que l’infant necessita, hem de tenir molt presents els materials de joc que els oferim. Segur que una imatge com la que hem triat, tothom la podria trobar en els seus àlbums familiars. L’infant adora la natura, en ella troba milers de tresors que li permeten idear, maquinar, descobrir, elaborar, crear... Barrets de papers, pals que es transformaven en espases,  bruixes dibuixades en els núvols, llums que semblen fades volant pel bosc... Com deia Ferrière "El nen estima la natura i l'hem ficat en cambres tancades; li agrada donar un objectiu a les seves activitats i l'hi hem tret; li agrada moure's i l'hem immobilitzat; li agrada parlar i l'hem fet callar; volia raonar i ens dirigíem només a la seva memòria; volia seguir la seva fantasia i l'hem impulsat a fugir-ne; volia ser lliure i l'hem ensenyat a obeir passivament"

Ens hem acostumat a valorar els resultats dels infants, de sobte, tot és avaluable, tot ha d’oferir un aprenentatge, o millor dit, un contingut acadèmic. Valorem als petits Einsteins a la nostra societat. I com a més ràpid aprenguin a llegir, escriure, més orgull reben de l’adult. Els empenyem a créixer a endinsar-se en el món dels adults, i poc marge deixem a la seva activitat predominant, el JOC, una activitat pràcticament en perill d’extinció. Com diu el Carlos González, “podem viure sense saber logaritmes, però no sense saber-nos relacionar, i això s’aprèn a través del joc”.

Mai no veureu un infant inactiu, si se’l deixa, de qualsevol cosa en farà un joc, si es va contra el seu instint investigador, farà el que els adults veiem com a trapelleria, intentant saciar la seva necessitat de moviment i de descoberta.  “Si cerquem llocs de salut, equilibri i alegria per als nostres infants, mirem-ne els jocs amb bons ulls, perquè no són quelcom banal per a ells, sinó quelcom que té realment molta importància. Els ajuda a ser sans, a estar alegres, a ser sociables i els atorga el lloc que veritablement els correspon: el de ser nens.” Mari Carmen Díez. Les arracades de la mestra.

Per a nosaltres, el joc de vida, és aquell que sorgeix de l'espontaneïtat, del material d’ús comú, aquell al que cada individu li donarà un ús. Aquell que permet IMAGINAR, CREAR, PENSAR. El que desperta motivacions per descobrir, el que planteja reptes. El que defuig dels estereotips d’infància.  Un material obert que dóna l’opció de créixer amb la persona, que permet compartir. Tal i com recalquen molt en el documental : LA EDUCACIÓN PROHIBIDA. Ens trobem en un moment social competitiu i individualista, els jocs comercials fomenten aquest afany per ser el millor, per destacar...

Albert Pla i Nualart, ens exposa: "Quan una joguina és tan intel·ligent que només s’hi pot jugar tal com ella mana, passa a ser un producte de consum que deixa un intens regust d’insatisfacció. No hi pot haver oci creatiu sense un avorriment previ que torni a connectar a cada nen amb el seu desig. Res no pot ser màgic si no ha sigut llargament cobejat. El pitjor enemic del joc és la saturació dels estímuls."

Capses de cartró que , en mans d'un infant, es transformen en un robot, en un castell, en un vaixell... Si els donem la possibilitat de IMAGINAR, CREAR , PENSAR, els estarem obrint les portes al món, sense presses, amb seguretat, amb imaginació, creativitat i pensament propi, únic i exclusiu , que els permetrà ésser persones lliures.

L'HORA DE DORMIR

L’hora de dormir suposa un dels majors reptes pels pares i mares de la nostra societat. Actualment, tenim dues “guies” que marquen tendència, dos mètodes que ens parlen del son dels infants, però que no ens parlen de l’hora d’anar a dormir. Un moment del dia on grans i petits estem cansats, on a tots ens agradaria prémer un botó i que aquells ullets oberts es tanquessin, i aquell cos ple d’energia es desconnectés. Però vet aquí la diferència entre les màquines i els humans… tenim vida! I això comporta tenir costums socials, i hàbits familiars que cal respectar. Per això triar entre un mètode i un altre és una tasca molt complicada.

Primer de tot, l’hora d’anar a dormir, requereix un gran esforç per l’adult des del primer moment que decideix ser pare i mare. L’hora de dormir és un moment del dia igual d’important que el bany, que el sopar, que el jugar... El problema és que tots estem cansats, i ho volem fer ràpid. Hi haurà menuts que dormiran ràpidament, però hi ha infants que la foscor els fa por, que comencen a ser conscients dels somnis i dels malsons.

No us havia passat mai quan éreu petits, pensar que hi havia algú a l’habitació i tenir tanta por que us tapàveu amb els llençols?

Sota el nostre parer, el moment d’anar a dormir ha de ser un moment relaxat, on l’infant i l’adult es trobin a gust. I per trobar aquesta harmonia, hi ha qui la troba en un conte, en un recordatori del que s’ha fet durant el dia, amb un massatge, amb una cançó de bressol`, agafant la mà del nadó, o, simplement fent un petó i apagant el llum. Totes les opcions són bones, doncs no és cert que hi hagi un manual vàlid per a tothom. Els mètodes ajuden a l’adult a adquirir seguretat en sí mateix, i això ens proporciona certa tranquil.litat que transmetem als menuts.

Com podreu llegir en l’article que us adjuntem més a vall, tots els autors afirmen que el procés de son dels infants, passa per diversos processos, i que és normal i necessari que es despertin un parell de cops per la nit, doncs és un sistema que portem a dins, com un despertador que els fa despertar per comprovar que tot està bé. És un instint de supervivència. I és normal que es despertin enfadats, no us emprenyaríeu vosaltres si sonés el despertador cada 3 hores...?

Per conciliar un hàbit de son (si així li volem dir) cal que aquest moment del dia no suposi cap neguit, el més favorable per a tots seria que fos un moment esperat, on poguéssim gaudir plegats de la relaxació que ocasiona un ambient amb poca llum, amb sons que no excitin...

I per la nit, és important actuar amb la mateixa calma i comprensió. Si un infant té por, hem de pensar que, primer de tot, és un sentiment que no controlen i que en general desconeixen. És curiós quan es comparteix amb ells les nostres pors o malsons, és com si els donés certa tranquil.litat. Fins a aquest moment, molts infants creuen que és un sentiment que només ells experimenten, i això els angoixa més, doncs ni tan sols són capaços d'expressar-los amb paraules.

I si cal portar-los al llit o no, no és ni bo ni dolent... cada família ha de decidir si volen compartir llit amb el seu fill o no, sense tenir en compte modes ni sentir-se jutjats per tercers. El que cal és vetllar pel benestar dels menuts, i fer que dormir sigui una acció que cobreix una necessitat bàsica dels éssers humans.

El que no compartim és no donar resposta a les demandes dels infants, la qual cosa no és sinònim de consentir, sinó d'escoltar-los. Quan un infant plora ens està dient alguna cosa, de la manera que ell ho sap fer, i el plor anirà canviant (augmentant de to, o de volum) per intentar fer-se entendre, mai per prendre'ns el pel. I no ser atesos, els deu provocar una sensació de fustració considerable.

En resum, és normal que , en la societat en la que vivim, on jutjar als altres és gratuit i no acostuma a tenir conseqüències, decidir com organitzem l'hora de dormir, sigui tot un repte. Un repte que es solventa amb sentit comú (tot i que com diu una gran amiga... és el menys comú de tots). Adaptant les nostres accions als nostres ideals i a l'organització familiar. Si parlem que cada infant i cada persona és un món, hem d'entendre que cada família i cada infant, tindrà unes necessitats diferents i especilas.

Us adjuntem un enllaç , un article on fa un resum força objectiu de les dues grans guies per a pares i mares, guies o manuals on trobarem dos idees, dos conceptes d'infants força oposats. Si ens ho permeteu, nosaltres no ens situarem ni amb un mètode ni amb un altre, doncs considerem que no tot és blanc o negre, sinó que l'escala de grisos existeix, i pel nostre parer, és la que dóna cabuda al respecte .

La «guerra» de los libros para dormir al niño

MESURES

No sé si us heu fixat mai en la reacció d'un infant davant una cinta mètrica. És d'aquelles reaccions que penses... A on ho deu haver après...? Generalment agafen i comencen a mesurar-ho tot, fins i tot sense saber llegir els símbols que hi apareixen en la cinta. Però un bon dia, comencen a posar nom a les mesures que prenen i les comparen amb altres objectes i fins i tot amb el se propi cos.

Això és el que hem observat tan a l'escola com a casa, on infants de 2 i 3 anys tenen a la seva disposició cintes de mesurar. Com us comentàvem, primerament han estat jugant en silenci. Durant molts dies han mesurat i mesurat, possiblement sense ser conscients del tot del que estaven fent. De sobte, comencen a posar nom a les seves accions, " la taula fa 5 metres" ,  "jo... jo faig 4, ah! no!, també 5!" Aleshores, decideix verificar aquella mesura que no li acaba de convèncer, i s'estira a la taula per a treure la conclusió que la taula és més gran que ella, " faig 5 menys una miqueta".

Jugar a mesurar, és un joc que els agrada molt, en aquestes edats són molt freqüents les visites al metge per a pesar-los i mesurar-los. A casa també s'acostuma a tenir mesuradors on anotem el creixement dels menuts, i a ells els agrada prendre consciència d'aquesta evolució. Per mesurar no és indispensable saber desxifrar els símbols numèrics. Des de ben petits podem jugar a mesurar amb les mans , amb els peus, fins i tot podem mesurar superfícies amb el nostre cos. O fer comparacions entre objectes...

Un joc molt divertit és el que ens proposen les companyes d'un polsim de sal: "la torre més alta", on a partir del típic joc de construcció o amb blocs, mesurem i comparem, compten, i com sempre aprenem jugant.

Quan oferim als menuts diversitat de materials, i els acompanyem en la recerca de recursos. Els aprenentatges van sorgint de manera espontània, i si tenen un adult que els observa, aquest acompanyament , aquesta oferta de materials, aquestes poques intervencions fent preguntes que els condueixi a superar reptes. Ens farà gaudir d'un procés d'aprenentatge basat en el respecte i en les ganes de créixer plegats.

LES AVENTURES D'UNA CAIXA DE CARTRÓ

En els blogs  Un polsim de Sal i Cafè pedagògic, ens recomanen un vídeo que val la pena veure, doncs ens demostra la capacitat creativa de l'infant i com a través del joc, comença a crear i  ha  fer una recerca, una investigació sobre un món que simbolitza amb allò que té a l'abast.

Set minutets de joc, set minuts d'aprenentatge, set minuts que ens fan créixer

PREGUNTES SENSE RESPOSTA?

Avui hem començat una llibreta d'experiments. El fet ha estat força curiós, i la veritat és que el tema apareix sempre amb els infants de 2-3 anys. I la conversa que us transcric a continuació, ens demostra les mil capacitats dels infants, i com podem entendre les seves inquietuds i acompanyar-los en la recerca i descoberta del món, si parem bé les orelles i els escoltem.

Avui la Montse s'ha plantejat a on va a parar el menjar, i ha decidit fer un dibuix amb el recorregut que fan els aliments quan entren per la boca.

En el seu dibuix, podem observar en color verd un puntet a la boca que és el menjar, la línia del mateix color ens indica el recorregut de que fa. Els puntets verds és el menjar desfet.

La rodona lila és el melic, on , segons ella, queda el menjar: " el menjar entra per la boca i es queda en el melic".

Es mira la panxa i diu:"ah!!  la pell (ratlletes liles) no el deixa sortir!"..."El menjar no surt de la panxa, si mengem molt surt un bebè".

Aleshores tanquem els ulls i mengem un tros de pa, la Montse queda callada, de sobte l'observo concentrada, és com si escoltés el seu cos i en prengués consciència. S'adona que en el seu dibuix no ha fet el coll. I després d'un llarg silenci afegeix:"La bassura és com la caca, però jo no menjo bassura", " La caca es deu convertir en menjar?" 

Em dóna la sensació que comença a lligar caps, però encara té les idees i els conceptes desendreçats. Crec que potser encara no està preparada per entendre el sistema digestiu, però mica a mica, va fent les seves hipòtesis i les comença a compartir. Per intentar ajudar-la, de forma indirecta li ofereixo un got d'aigua. Fa uns glopets i no triga en afegir:"El pipí és l'aigua que ens bevem, però amb una mica d'oli".

El més fàcil hauria estat corregir totes les seves hipòtesis, fer una explicació sobre el procés de la digestió, però és molt complicat parlar amb infants de conceptes que requereixen una abtracció, i si us hi fixeu, en tota la conversa, ella no m'ha fet cap pregunta directa, és possible que encara no necessiti saber les respostes, i si jo les hagués donat sense que se m'hagin plantejat, podria estar avançant conceptes, que , al saltar-me estadis de comprensió, dificultarien la seva interiorització. Així que seguirem observant, escoltant i acompanyant aquest fantàstics moments on , una conversa ens ajuda a créixer.

QUAN LA PROTECCIÓ ESDEVÉ UN TABÚ

La natura ens parla del cicle de la vida, a la primavera surten les flors, els insectes sorgeixen del no res, i tot és ple de vida. A la tardor, moren les flors, i els insectes, i les fulles dels arbres, però als infants els diem que cauen les fulles, que s’assequen les flors, que els insectes dormen… En la nostra societat, la mort és un tema tabú. Una realitat de la nostra vida , que ens acompanya, que ens envolta, però que també ens provoca sensacions de dolor que volem evitar en els infants, els volem sobreprotegir, evitar el tema, doncs, molts cops, no sabem ni què fer, ni què dir.

Nosaltres tampoc no tenim la solució, però si podem aportar algunes reflexions que ens poden ajudar a afrontar amb més naturalitat aquest procés. És un tema que, amb els infants, es tracta un cop ha succeït, generalment en un moment de dolor per a la família. Tot i que a la tele, a la natura, en el nostre entorn, moren persones i animals cada dia, intentem evitar el tema, quan, possiblement, estaria molt bé aprofitar una situació que no ens afecti molt d’aprop, per a abordar el tema amb serenitat.

Fins al voltant dels 9 anys, els infants no són capaços d’entendre l’ambigüitat d’aquesta paraula, són conscients que l’ésser que ha mort , ja no el tornarem a veure mai més, i per això necessiten ubicar-lo en un espai físic però impossible. El cel, els núvols, els estels... Siguem de la religió o creença que siguem, és bo respectar aquesta necessitat i intentar contestar a les preguntes que ens fan els menuts, però no cal avançar explicacions que ells no ens demanen. El més important és no mentir-los piadosament per a protegir-los... Doncs en el cas de mort d’un familiar, l’infant tindrà sentiments desconeguts per a ell, que necessitarà entendre i l’empatia de l’adult és bàsica per a superar aquest procés de dol.

Al ser un tema tan poc tractat, però tan conegut pels infants de forma negativa , cal acompanyar-los en l’elaboració del seu significat. Molts cops, a les nostres explicacions, ells fan noves preguntes que ells mateixos es responen, i val la pena respectar-les, respectar el seu món de fantasia, o fins i tot la mort , és màgica.

LA CADIRA DE PENSAR

Quan ens trobem davant d’un conflicte, sovint, se’ns escapen frases com : QUÈ T’HA PASSAT? (mentre fas un altre cosa) QUI HA SIGUT? QUI HO TENIA?T’HAS CAIGUT TU SOL?

Observant i reflexionant sobre les nostres actuacions davant certs comportaments, me n’adono que  és un moment en el que interferim fent de jutges, però jutges sense un procés judicial. Tinc la impressió de que el renyar o castigar, entra en una rutina que perd importància, donem la raó a un o l’altre, li fem fer el petonet de rigor i apa! O et quedes una estoneta a “pensar” o com ja has estat tranquil, ja pots marxar a jugar.

Per exemple, l’altre dia, l’Ignasi estava molt nerviós, i li va donar per llençar tota les joguines que queien a les seves mans, per la tanca  de l’hort. La mestra es va enfadar moltíssim, tant que el va fer seure al seu costat sense jugar: “ja t’he avisat masses vegades, com no fas cas, et quedes sense jugar al meu costat”. És graciós perquè la mestra, als 10 minuts ni se’n recordava del pobre Ignasi, el nen seguia assegut a terra, jugant amb la sorra a fer uns bonics dibuixos,   mentre la mestra seguia fent de jutge bona amb els seus companys.

Quan amb un grup d’amics, els menuts del grup s’enfaden entre ells, als adults ens falta temps per quedar bé amb els companys, ens apropem al conflicte i intentem que el nostre fill, tot i haver rebut ell el cop, demani perdó i deixi de plorar. I el del company fa el mateix davant la mirada avergonyida del seu pare. Mentre que els infants no entenen res, els adults marxen dient: “cosa de nens”, com si aquella bufetada no fes mal, pel simple fet de tenir 3 anys.

Situacions d’aquest tipus les vivim a diari, i em qüestiono fins a quin punt, nosaltres com a adults hem de fer d’intermediaris entre els infants.

Feia dos dies que l’Hug i en Pau estaven castigats al racó de pensar  per fer malbé el paper higiènic. Al tercer dia, en entrar al lavabo , vaig veure al Pau i l’Hug asseguts a terra, l’Hug tenia el rotllo de paper higiènic a les mans, i anava tallant trocets petits, mentre en Pau li deia que no amb el cap. Estaven molt i molt concentrats, ni em van veure, així que els vaig demanar què els passava, la primera reacció va ser espantar-se. Els vaig dir que no passava res, però que m’agradaria saber què estaven fent. Aleshores vaig quedar ben parada, la resposta de l’Hug va ser : “ En Pau té molts mocs (unes candeles impressionants) i vol un tros de paper gran per mocar-se, però se’ns trenca i surten trocets petits.” Conclusió, van estar dos dies castigats per voler-se mocar.

De situacions en podem explicar moltes, i de renyar en sabem un bon tros, però, fins a quin punt tenim dret de decidir sobre les accions dels infants? No creieu que els escoltem poc? No us sembla que , sovint, anem per la via ràpida? Crec que molts cops ens contradiem doncs els demanem autonomia, però si no els surten bé les coses els renyem.

Ara m’agradaria reflexionar sobre el racó, la cadira, l’escala... el que sigui de pensar. Certament em contradiria a mi mateixa si digués que no crec en que els infants pensin, o i tant que pensen, pot ser no tenen tants arguments com nosaltres per filosofar, però crec que  no fan les coses per fer, fins i tot quan es peguen, acostuma a ser per una reacció a un estat anímic de neguit que no saben expressar amb paraules. El que no crec , és que el fet de fer seure a un infant  apartat del grup, el faci pensar més o menys. Crec que el que fa , i que a nosaltres adults ens va perfecte, és evitar un conflicte entre el petit i nosaltres, el tranquil·litza i sobretot ens fa molt modernes, doncs no castiguem, noooo, nosaltres fem pensar! Com deia abans, crec que els nens fan les coses amb algun motiu o finalitat, el que molts cops, estan aprenent les estratègies i recursos per arribar allà a on volen , i la nostre feina, crec que ha de ser de guia, orientant-los i sobretot escoltant-los. Un cas més agressiu, la Maria  i la Clara són molt amigues, però molt, sempre van juntes i quan una no ve a l’escola, l’altre es passa el dia ensopida, però ja se sap, de l’amor a l’odi hi ha un pas. Així és que de tant en tant, la Maria pega a la Clara. Ufff, l’acció de la Maria és horrorosa, i per això es mereix estar-se una estona a la cadira de pensar, quan hagi pensat, s’ha d’aixecar, fer un petó a la Clara i la mestra decideix que ja està perdonada i que pot tornar a jugar. El cert és que ningú no ha preguntat a la Maria què li ha passat per pegar a la seva millor amiga, i ningú no ha preguntat a la Clara què en pensava de tot plegat, se les ha obligat a donar-se un petó i a oblidar el conflicte.

Vist així sona dur, oi? Doncs crec que són els missatges que reben els infants, parlem molt del moment dels àpats, de l’hora de dormir, de respectar als infants, però crec que reflexionem molt poc en com fem de mediadores dels conflictes o de les reaccions que, com a adults , no entenem com ara les rabietes,i per això, actuem com a autòmats, sense pensar en el que suposen les nostres paraules.

Us recomano molt un llibre que no trobareu a les botigues, és del Cristóbal Gomez, i està penjat a internet en la següent adreça:

ATANDO SENTIMIENTOS CON PALABRAS

A mode de conclusió llenço una pregunta enlaire, no creieu que som nosaltres qui hauríem de seure una estona a la cadira PER pensar?

IMATGE DE : http://moisesyaguescabezadeartista.blogspot.com/

EL PODER DE LES PARAULES

Navegant per internet, he trobat aquest muntatge fotogràfic que m'ha sorprès moltíssim. Res més lluny de la realitat, paraules que ofeguen , missatges positius, o "etiquetes" que van creant una personalitat emmascarada...
Ahir per la nit, vaig veure un capítol emès per Cuatro, de la Súper nanny. No entraré en si estic en acord o no amb aquest tipus de programa, però crec que visualitzar el vídeo, és un clar exemple de com influencia la nostra actitud i les nostres paraules, en les accions dels menuts.
Com diu la Marta Graugés en el seu article PARAULES JUSTES "els missatges positius ens obren i ens porten alegria. Els missatges negatius ens tanquen, ens porten rigidesa i agressivitat".
La nostra societat , lluita per la perfecció, volem nens i nenes perfectes, i això no és dolent, el que no és tan bo, és no entendre per perfecte aquell infant que juga, que corre, que crida, que riu i que també plora. Quan no entenem aquesta perfecció i en busquem una altra que vagi contra natura, com ara  un infant quiet, que no tingui inquietuds per tocar el fang, que no faci una rabieta quan estigui cansat i encara estem al súper fent la compra. Aleshores posarem etiquetes i entrem en una lluita que ells no entenen. I per què ens han d'entendre ells i nosaltres no els escoltem quan ens envien missatges a través d'accions?
Frases com "sigues valent", "menja que t'has de fer fort", "no ploris que no et passa res". Són missatges que emmascara una dolça violència que , mica  a mica, va descrivint la seva persona, la que nosaltres els volem assignar, que els diu subliminalment "ets un covard", "No ets maco", "ets un malcriat".
Paraules que ofeguen, que fereixen, que, en definitiva, no els deixa créixer en llibertat.

L'AUTONOMIA PORTA BATA?

El terme AUTONOMIA, és força modern, i s’estudia , generalment , en Psicologia Evolutiva. La seva definició ens diu que, una persona autònoma és aquella capaç de prendre decisions sense intervencions alienes.Però bé, què passa quan parlem de l’autonomia dels infants? Hi ha moltes teories i moviments educatius que ens parlen d’educar per a serautònoms, d’ensenyar a l’infant a ser independent. 
Tornem a l’etimologia de la paraula: 


                         AUTO= un mateix + NOMIA= norma.


 És a dir , fer les pròpies normes. El que pot sonar a anarquia, no és més que el procés de creixement personal, dit d'una altra forma, quan parlem de normes, no ens referim a normes generals (doncs aquestes... no les podem triar),parlem de la recerca dels recursos, dels PROPIS recursos, per tal de superar els obstacles que se’ns van presentant al llarg de la vida. 
Així doncs, l’autonomia s’ensenya? No, però sí que s’aprèn, i per aprendre cal practicar, i per practicar, cal detectar un problema, per tal de buscar els recursos per superar-ho, per equivocar-se i buscar-ne d’altres. 
Per a que un infant s’iniciï en el procés d’autonomia, necessita d’un adult que l’acompanyi, i que li verbalitzi situacions noves.
Per exemple, quan se’ns parla de l’ús de la bata a les escoles, quan s’avalua si un infant és autònom o no, pel fet de saber posar-se la bata, i qui diu la bata diu la sabata, la jaqueta... o si a casa, els ensenyem l’hàbit de rentar-se les mans abans de dinar, hem de ser conscients, que no els estem ensenyant a ser autònoms, estem ensenyant un hàbit. 

Acompanyar-los en el procés d’autonomia, seria deixar que l’infant detectés que està brut i es vol rentar les mans perquè les  vol tenir netes. Que l’infant detectés que la seva sabata està descordada i el fa ensopegar i per això vol aprendre a cordar-se-la.Que al menjador o a l’hora de pintar s’embruta i per això necessita posar-se una bata o davantal per a cobrir-se. Cal tenir molt present i aclarida la terminologia, sobretot quan la utilitzem els professionals de l’educació, doncs si confonem els significats, pot passar el que ens està succeint a la nostra societat: que accelerem processos saltant-nos passos. Així doncs, per a parlar d’autonomia, cal parlar de respecte, d’observació. Per a ser un ésser autònom, cal embrutar-se,equivocar-se, caure, aixecar-se... el que no tinc tan clar és que calgui saber  posar-se la bata.

"HOLA, COM ESTÀS?"

Hola , com estàs? segur que és una frase poc utilitzada amb els nostres menuts. Sovint, quan veiem un infant, ens costa trencar el gel, i , per fer-ho, recorrem a converses sobre els estereotips , les modes. Si són nenes, acostumem a elogiar el seu vestit, el seu pentinat: " Quines trenes més boniques t'ha fet la mama!", "Com has crescut! estàs molt guapa!" Emetent missatges superficials, sense adonar-nos, posem en marxa el culte a l'estètica, amb aquest tipus d'elogis, deixem de valorar la persona, el jo intern. La Lissa Bloom, ha iniciat un estudi, i ens proposa un reflexió sobre com trencar el gel amb les nenes, per què no preguntar-los per quin llibre està llegint? En l'article "como hablar a las niñas" Ens exposa la seva experiència i ens convida a posar-la en pràctica.
Però aquest article que parla de "dar un pequeño empujón hacia la valoración de los cerebros femeninos" , em fa pensar en que la valoració ha de ser tant per nens com per nenes, doncs al sexe masculí, tampoc no els fem preguntes molt més intel.ligents, no acabem de confiar en les capacitats dels més menuts, i en un mateix dia, es poden escoltar la mateixa pregunta 5 cops: " com ha anat el cole?", ·o si és en època de Nadal : "ja es portes bé? mira que els reis tot ho veuen?" Converses absurdes molt cops acompanyades de tons de veu fingits , que, tal i com afirma la Lissa Bloom, ens porten a una societat "idiotitzada".
Ja estem conscienciats de la importància de la lectura de contes per fomentar la lectura dels infants en edat adolescent. Però no tan sols té sentit aquell llibre màgicque l’acompanya en un moment determinat del dia , les  històries que els infants reprodueixen en el seu joc,diuen molt del seu estat d'ànims, de les seves inquietuds, de les seves pors, amagades en el món de la fantasia, però  no més difícil d'interpretar,que parar l'orella i prestar-los atenció durant la seva curta durada.
La forma en com els parlem, també els envia missatges de quina percepció tenim d'ells, la qual cosa anirà formant la seva autoestima. Pensem en infants que només reben missatges negatius sobre la seva persona: "aquest nen és un trasto", "ja t'ha tornat a caure la llet?", o missatges d'acompanyament com ara "estic convençuda que quan prestes atenció, ets capaç de beure llet sense que caigui a la taula". Sovint, parlem amb massa negativa als infants, la qual cosa fa perdre el valor als nostres discursos.
Però bé, crec que per a tractar aquest tema, hi ha un recull fet a Estats Units, que trobo molt interessant i que us convido a llegir tot i que el títol és poc suggerent, el contingut és de gran qualitat: ESTRATEGIAS EXITOSAS PARA HABLAR CON NIÑOS PEQUEÑOS.

EL XUMET

La Nina és una nena que sap molt bé el que vol. I el que vol és el seu xumet.Avui, demà i sempre. Fins que un dia troba algú que ho necessita més que ella.
Aquest llibre és una proposta de lectura adreçada a pares i educadors dedicat a un dels aprenentatges, sentiments i moments vitals dels infants d'avui: deixar el xumet.
Autora: Christine Naumann- Villemin
Editorial: Corimbo

Quan tenim per primer cop un bebè entre les mans, són molts els dubtes que ens sorgeixen, però moltes qüestions i accions, les duem a terme de manera cultural. Ninos que ploren i deixen de fer-ho en posar-los el xumet, fotografies de nadons subjectant la pipa. Fins i tot és un objecte tan comú i familiar i que grans i petits li tenim tan apreci, que ideem diminutius i paraules carinyoses per denominar-lo: pipa, pete, tete, xuma...

Principio del formulario

El xumet podria ser vist com a  objecte d'ús social. Amb això vull dir que, el seu ús ho decidim els adults, ja sigui per substituir la succió del dit, per calmar un estat que desxifrem de nerviós, per relaxar ... crec que primer de tot hauríem de pensar el per què li hem ofert el xumet als nostres fills i reflexionar i valorar el moment en què NOSALTRES  decidim treure-se'l.

Segons diverses investigacions, i tal i com ens afirma el CEDIAP de Berga: “Els nadons neixen amb l’instint de succionar. La succió és una acció amb un efecte calmant. Els hi proporciona plaer i seguretat davant de situacions estressants.” Però aquesta necessitat, va dels primers dies de vida als 12 mesos (aproximadament). En aquest moment, si ens hi fixem, l’infant no té la necessitat de succió, però cal diferenciar-la de la necessitat d’explorar amb la boca. I aquí entra en joc un altre prejudici social. Estem en una cultura en la que no deixem explorar a l’infant per una sobreprotecció excessiva, per això, quan el nadó es troba en el període d’exploració sensorial, quan tot ho vol descobrir mitjançant els sentits, utilitzem el xumet com a tap, per evitar que es posi a la boca objectes d’ús quotidià. Segur que a tothom li ve al cap la típica frase: “no et posi això a la boca que és caca” . I quan sobrepassem aquesta barrera de la necessitat de l’infant amb el prejudici de l’adult, és quan el xumet crea una addicció, que en un principi no suposa cap problema, tret que ho detecti el pediatra, per malformacions del paladar, de les dents o per un clar endarreriment de la parla . Com a firma el CEDIAP “L’ús freqüent del xumet no l’ajudarà a aconseguir el to muscular necessari a la llengua, llavis, dents, mandíbula i paladar, poden afectar, així, la cavitat bucal produint deformacions de les dents “.

I què passa amb la relació de la succió amb l’estat emocional?

El xumet, “artilugi” creat per a que l’infant xumi. És ben cert que el nadó necessita de la succió. Neix amb aquest reflex perquè, com a éssers humans i mamífers que som, naixem preparats per alimentar-nos amb la llet del pit de la mare.

Ara bé, la succió va més enllà de l’alimentació? Com hem de respondre a aquesta necessitat de succionar si va més enllà de la succió? Ens ha de preocupar que un infant necessiti de la succió fins a molt avançada edat per tranquil·litzar-se? Aquesta necessitat és innata o creada per l’entorn?

Sovint, quan el nadó està angoixat perquè ens vol dir alguna cosa i no l’entenem o perquè està incòmode o no agafa el son o li fa mal alguna cosa, els donem el xumet o els oferim el pit. L’infant, nadó que pren pit de la mare, s’hi aferra i li busca el pit quan té algun problema. Aleshores, l’infant realment necessita del pit? O del xumet? Crec que l’infant és el que millor coneix i el que li dóna més seguretat: el pit de la mare i per això el va a buscar. El nadó encara no té recursos ni sap distingir el que li passa. I, crec que en aquest moment, esdevé de vital importància el paper de l’adult: li dono el pit perquè me’l demana? O li expliquem i l’acompanyem per tal que a poc a poc, vagi aprenent a distingir les seves necessitats.

Crec que oferir el pit o el xumet no és oferir una resposta a allò que l’infant ens està dient en aquell moment. Un infant que s’oblida ràpid d’allò que li passava i que per tant, l’últim que necessita és un estímul nou o una distracció.

És en aquests moments difícils per a l’infant que a nosaltres ens angoixen que optem per la via ràpida, però és clar, de seguida l’infant aprèn que quan té un problema, la solució és la succió i és aquí a on a poc a poc es va establint un vincle emocional amb aquest reflex que com a éssers humans tenim quan naixem per sobreviure.

Ben aviat el xumet, el pit, el dit…s’haurà convertit en una necessitat cada dia més necessària que acaba sent una dependència extrema de l’infant.

 Però, què passa quan l’infant fa 2 anys? Què passa quan en fa 3 i ha d’anar al segon cicle d’educació infantil, i encara du xumet? Socialment, veure un nen pel carrer amb xumet, fa que molt adults es dirigeixin a ell dient: "tan gran i amb xumet!" Gran? Potser aquest sigui un altre concepte a reflexionar, amb 24 mesos ... podem dir que són  grans? Estem en una societat que ho accelera tot, als 2 anys fora xumet, fora bolquers, però on  és la necessitat del petit. A qui escoltem a l'hora de decidir si traiem un objecte tan preuat per a ells? Estiu, Reis, la lluna ... res d'això és una excusa per fer un pas cap a la vida adulta (en cap cas cap a l'autonomia, ja que autonomia seria que el propi nen decidís deixar el xumet). És possible que no tinguem la informació necessària per a reflexionar si oferim el xumet o no , en el moment de néixer. És possible que , de la mateixa manera que donem el xumet de forma “cultural”, el traiem de la mateixa manera. Evidentment tots ho superen, o heu vist algun cop un noi de 16 anys amb pipa? Però el procés pot ser més portable per a tots, si, com a adults, tenim clar el què farem. No hi ha una guia de com fer-ho, en educació, la veritat absoluta no existeix! I per això, ser pares, és la feina més difícil que existeix. 

Per això hem pensat que era molt important fer aquest aquesta reflexió. No per donar pautes úniques ni universals, sinó per donar la informació per a que cadascú pugui decidir què, com i quan. És cert que de vegades, no tenim més paciència i necessitem d’aquestes estratègies, però si ho sabem, probablement, només ho fem servir en aquestes ocasions que siguem nosaltres qui ho necessitem , perquè, no és l’infant qui demana que fem un ús d’aquest recurs sinó que som nosaltres que decidim fer-ho. És normal! Som humans i tenim els nostres límits, però si sabem que ho fem per això, probablement, ho fem amb molta menys proporció de vegades i de forma momentània. I així, a poc a poc, anirem aprenent a comunicar-nos amb l’infant i sense adonar-nos, ens trobarem que ja no fem ús d’aquestes tècniques.

El que tenim clar és que hem de ser conseqüents amb les nostres accions, si hem posat el caramel a la boca... no és lògic que deixem que se l’acabin? Podem treure el xumet de cop i volta, però hem de ser conscients que si, ja de per si és dur, si és una decisió presa per nosaltres, el procés serà més llarg (els ex-fumadors segur que ho entenen a la perfecció). Així doncs... quan treure el xumet? Sota el nostra punt de vista... quan estiguin preparats per fer-ho.

Final del formulario

Principio del formulario

EL PETIT EQUIP

El futbol, un esport competitiu, que mou masses, que genera conflictes. El futbol un esport o un ofici que es caracteritza per les grans xifres en època de vaques fluixes, que  idealitza els seus protagonistes gairebé fins a la beatificació , que genera polèmica, que en moltes ocasions produeix agressions , generalment verbal. Una realitat amb la que estan creixent els nostres menuts, que intenten reproduir des de sempre a les estones de pati. Que els fa ser creatius a l’hora d’improvisar unes porteries, fins i tot, si cal, inventaran una pilota i descobriran les propietats de les esferes.  Nens i nenes que somien jugant, ser en Messi, entrar a formar part de la història.

Un joc que compartit amb els adults, generalment perd tota la ingenuïtat i es perverteix. Heu passat mai per una escola un dissabte al matí? Heu escoltat els crits dels pares animant als petits jugadors?

Fa un temps vaig escoltar , per la ràdio, una entrevista a uns nens  i nenes  que ens alliçonaven a tots amb l’únic objectiu del joc cooperatiu: passar-s’ho bé. Més tard, vaig veure un vídeo al blog de JUGAIJUGAR.COM, i avui l’he retrobat al youtube, i m’ha tornat treure un somriure, i a reflexionar en com d’important és l’acompanyament d’un adult que escolta i respecte, que no demana més del que els menuts estan capacitats per donar. Tota una delícia de pel.lícula, que com ells és petita en durada, però gegant en contingut.

Qui ensenya a qui?

L’EQUIP PETIT

LA PANERA DELS TRESORS

LLISTAT D'OBJECTES disponible a elsafareig.org

És una proposta de joc de descoberta que, es recomana  oferir als nadons , un cop és capaç d’estar-s’hi assegut ( sobre els 6-7 mesos) i que dura fins que perden l’interès ( que sol ser al voltant de l’any).

Tenint en compte  que els nadons exploren el món a través dels sentits, aquesta panera de vímet, omplerta de materials naturals i variats, els permetrà descobrir olors, textures, temperatures, colors, pesos...

Un fet tan evident i habitual dels nadons com és posar-se a la boca tot allò que troba, per a un infant que tot just comença a coordinar moviments, li comporta un gran esforç . Amb la panera dels tresors, l’infant s’inicia en un aprenentatge autònom, doncs davant el gran estímul òptic que se li ofereix, ha de triar quin element vol capturar per explorar-lo a fons. Aquesta és la principal diferència entre aquesta proposta de descoberta i una joguina convencional. Mentre que una joguina acostuma a ser de plàstic , amb sempre els mateixos colors, i amb elements que indiquen la utilitat que té. La panera ofereix diversitat de material, de color y textura, on cada infant farà el seu propi joc depenent del seu moment evolutiu.

La panera dels tresors, és un element que podeu elaborar a casa  (tot i que hi ha empreses que comencen a comercialitzar-les), és important que la deixeu sempre en un mateix espai, a sobre d’una catifa o estora. Es recomana que s’utilitzin uns seixanta elements, que tots els objectes escollits s'han de poder rentar diàriament i cal tenir cura de mantenir-los en bon estat i anar eliminant allò que es faci malbé. Cal renovar-los amb certa freqüència: la presència massa perllongada d'un mateix objecte no estimula l'interès del nen ni satisfà la seva curiositat d'exploració.

Si teniu la possibilitat, oferiu la panera a més d’un infant, amb un màxim de 3, doncs es propicien les primeres relacions i descobertes socials.

Per a saber més:

El joc de la descoberta (1994) Tere Majem i Pepa Òdena. Col·lecció Temes d'Infància núm. 22. AM Rosa Sensat. Barcelona.

http://www.youtube.com/watch?v=_aavCuKmMvc

PELS QUI EDUQUEN I ES SENTEN EDUCATS

Ara que s'ha acabat un nou curs, que per a molts acaba un cicle, una etapa.

Us deixem un poema que ens han regalat unes companyes a l'escola d'estiu, i que va dirigit a tots els educadors:

Mestres, pares , mares, avis, amics, companys...

Perquè tots eduquem i tots ens eduquem dia a dia...

UN POEMA DE GABRIEL CELAYA

                  Educar és el mateix

           que posar motor a una barca…

s´ha de mesurar, pesar, equilibrar……

posar-ho tot en marxa.

Però per això,S´ha de portar a l´ànima 

una mica de mariner…

una mica de pirata…

una mica de poeta…

i un quilo i mig de paciència concentrada.

Però és consolador somiar,mentre es treballa,

que aquesta barca, aquest infant,

anirà molt lluny per l´aigua.

Somiar que aquest vaixell portarà la nostra càrrega de paraules 

fins a ports distants, fins a illes llunyanes.

Somiar que quan un dia estigui dormint 

la nostra propia barca,

en vaixells nous continuarà la nostrabandera

 ben alta. 

L'HORA DE RECOLLIR

L'etapa de la primera infància (dels 12 mesos als 3 anys) és una de les més complicades com a adults, doncs és la base de tot ensenyament, de tot aprenentatge, i és el moment on els menuts comencen a afiançar la seva personalitat. Com a companys d'aquest procés, moltes famílies ens consulten sobre el tema que més neguits provoca: els límits! I és que liadiar amb aquest petits conflictes, no és feina fàcil. Suposo que ja haureu sentit a parlar de la importància de posar límits, però sempre amb el sentit comú de la paraula. Els límits i les normes els donen seguretat. Per això, també com a adults, hem de posar límits als límits. Quan estem cansats, ens tornem més irascibles, i això ens porta a acumular un gran nombre de “NO” que ràpidament es converteix en un “SI” per tal de no entrar en conflictes. Molts cops no cal utilitzar la negativa per marcar un límit. El fet de seguir un horari i unes rutines, ja marquen les pautes a seguir, i als menuts els dóna la seguretat que necessiten per anar passant el dia. 

Un cop feta aquesta introducció, us poso un exemple ben senzill que, sobretot en l’etapa dels dos anys, us serà ben comú. L’hora de jugar, tot és alegria, i fins i tot, aquesta alegria, es pot transformar en bogeria, trobant per l’espai, un escampall de joguines que no ens deixa ni fer dues passes sense ensopegar. El millor de tot seria no arribar a aquest punt, és a dir, cal oferir les joguines ensenyant el lloc on es troben (que serà el lloc on es desen), si tot està classificat, podem acompanyar a l’infant en el seu joc (sense la neccessitat d’interferir), recomanant que desi una joguina abans d’agafar una altra. Però si tot i així, arriba l’hora de recollir i el nen o nena diuen que no, primer de tot hem d’agafar aire!!!  I intentar no caure en la temptació de recollir-ho nosaltres. 

Si arribats a aquí no hem perdut els nervis, cal tenir cura amb el llenguatge que utilitzem “ajuda’m a recollir” és molt freqüent en el  lèxic adult... En realitat ens han d’ajudar a recollir? És la nostra tasca? Sembla una frase molt insignificant, però darrere d’ella s’amaga un traspàs de responsabilitats , i recordem de nou que els límits no es posen ni es busquen per entrar en un joc de “prendre el pèl” o de “sortir-se amb la seva” (encara no tenen aquesta capacitat), són un procés d’aprenentatge que els dóna seguretat i els proporciona una autoestima favorable.

Així doncs, repassem: per no entrar en conflictes constants i iniciar-los en la responsabilitat de les seves coses, és convenient que l’espai de joc tingui contenidors o mobiliari que permeti la classificació de les joguines. Que tot i que no compartim el joc amb ells, cal que els acompanyem i guiem a l’hora d’utilitzar les joguines. Que quan s’hagi de recollir utilitzem frases com “t’ajudo a recollir” (tot i que acabem recollint més nosaltres que ells).

Evidentment, dir-ho és molt fàcil, i posar-ho en pràctica, com tot, és un aprenentatge.

Per Saber més:

- jugarijugar

-Decir,no . Asha Phillips

LA GRANDESA DE L'AVORRIMENT

Sovint,  quan anem amb els nens a qualsevol lloc, tenim la preocupació de portar joguines perquè no s’avorreixin. Tenir els nens ocupats, és una petita obsessió adulta. Com més joguines tinguin, més distrets estaran, i , de sobte, els nens desapareixen... s’endinsen en un món màgic i únic de la infància, generalment induït per un agent de l’entorn, com per exemple una bassa.

De la por al no saber que amagaven aquelles verdes aigües, a veure passar un peix taronja, i un altre, i un de gris... a  experimentar amb un dels fenòmens naturals : la flotació.

Una fulla passejava per la bassa, quan uns menuts ulls la detecten i la volen investigar. Com agafar-la? Amb un pal que també surava al seu costat. Ho intenta un i altre cop, tocar-la és fàcil, però la petita la vol treure, i ha d'activar tot un seguit de recursos mentals per a fer-ho ( la coordinació dels ulls, les mans i l’objecte que vol agafar, per a un infant de 3 anys, no és tan fàcil com sembla, encara molts adults hem de practicar força per no ensopegar amb tanta freqüència). Ho aconsegueix, i hi torna, i un altre cop, i un altre, fins que, del no res, surten unes paraules que diuen: És un vaixell!! i comencen a pujar petits passatgers de fusta, que de cop, cauen a l'aigua i s'enfonsen...

         

 El més important és que s’ho passin bé, però els hem de deixar l’oportunitat d’avorrir-se, doncs és un concepte inexistent per a ells, si els donem peu al que nosaltres considerem avorriment, podrem observar grans descobertes, grans pràctiques de conceptes que més endavant els exigirem que estudiïn, sense haver-los donat l’opció a practicar-lo. Recordeu quan un llibre amb uns tristos dibuixos, ens explicava la llei de la gravetat? I aquelles gràfiques fetes amb ratlletes i creuetes que ens indicava el punt de flotació d’un objecte?