EMMI PIKLER: EL MOVIMENT AUTÒNOM

Si penseu en un bebè  quan comença a caminar, segur que no podeu treure de la imatge a , com a mínim, un adult que el vol protegir o que li agafa les seves manetes per a estimular que faci algunes passes. És una d’aquelles coses que passem de generació a generació, ningú no ens ensenya a observar els infants, i sense aquesta observació, és lògic que no arribem a qüestionar-nos si tenir l’infant estirat en una maxicosi és el més convenient, o si posar-lo assegut beneficia el seu desenvolupament psicomotriu. Amb això vinc a exposar com som “d’antinaturals” amb els nostres nadons, els avancem qualsevol moviment per evitar que es facin mal, per evitar ser mal vistos socialment. 

Emmi Pikler (1902-1984) va ser una pediatra de Budapest que va dedicar la seva vida professional a la investigació del desenvolupament psicomotriu, en un centre d’acollida a infants allunyats de les seves famílies, l’ Instituto Lóczy, avui conegut com a  Instituto Pikler. El secret del centre, era la metodologia  utilitzada, basada en el respecte a l’infant, i en un concepte d’infància competent, capaç de créixer i desenvolupar-se amb plenitud si és acompanyada d’un adult atent i amb gran respecte vers als infants.

Pikler confiava en el desenvolupament autònom del nadó, entenent per autonomia, la capacitat de l’ésser humà per buscar recursos i estratègies que l’ajudin a superar els obstacles. Aquest procés ha d’estar acompanyat d’un adult que afavoreixi el desenvolupament, observant i apropiant els ambientsper  a afavorir aquest progrés evolutiu.

Molts cops, volem “ajudar” els infants en l’execució de moviments, però no ens adonem que no els fem créixer en el seu moviment, més aviat els fem adquirir postures forçades, que , sense ser conscients, fan saltar petits moviments essencials per a accions posteriors. Per exemple: el nadó, per naturalesa, estarà boca a munt, però els adults, per naturalesa, ens fa molta gràcia forçar una postura de bocaterrosa. Segons els estudis de Pikler, forçant aquestes postures per les que no està preparat, els obliguem a estar immòbils, doncs no està preparat per canviar de posició . Quan donem la possibilitat al nadó de fer petits moviments impulsats per la curiositat dels seus peus, de mirar a un costat i a un altre. Els estem donant una seguretat i un coneixement del propi cos.

                                               * Un enllaç més adreçat a mestres, però amb gran

                                                        qualitat de les observacions realitzades.

També és molt important tenir en compte la roba que els posem. A l’estiu, el millor és deixar-los amb el bolquer, i si utilitzem roba, cal que aquesta no limiti els moviments, hem de tenir en compte que puguin doblegar els genolls, fer arribar els peuets a la cara.

Molt  conseqüent serà la disposició de l’espai i dels materials. Cal que disposin d’espai suficient per a moure’s lliurement, així com seleccionar una superfície que asseguri que no es farà mal al intentar canviar de posició.

En resum, si deixem que l’infant sigui el protagonista del seu aprenentatge, si el deixem descobrir i investigar els seu cos i els seus moviments, estarem fomentant  un desenvolupament motor  òptim amb una fermesa, que el conduirà a una evolució psicomotriu planera. 

  

Per a saber més:

* Moverse en Libertad (edició del llibre a books.google)

* Institut Pikler

* Una reflexió de la Marta Graugés.