dissabte, 21 de maig de 2011

L'ART DE LA CREATIVITAT

Crear, jugar… és difícil marcar el límit d’on comença una cosa i acaba l’altre. La creativitat, els diferents canals d’expressió, qualsevol acció lliure de l’infant, qualsevol aprenentatge en les primeres edats de vida, no són més que una pràctica i una troballa  de recursos i estratègies per arribar a una edat adulta plena. És a dir, allà on hi ha un infant, hi ha joc, doncs és l’acció innata dels menuts per a descobrir el complicat món dels adults.
Quan oferim varietat de material i un espai adequat, els infants, jugant, poden fer grans construccions amb pedres, buscaran les estratègies per aconseguir fer aquella caseta amb pals i fustes i que no els caigui, o dibuixaran un dofí dormint sobre un prat verd i florit. Realitat ? ficció? Estem en una societat del perfeccionisme, tot ha d’estar ben fet, ben estructurat, i tan si estem d’acord com si no, en aquesta recerca de la perfecció, hem de ser conscients que , per arribar-hi, cal un llarg procés de proves i tempteig.
Quina diferència hi ha entre l’art i l’art infantil? La IMAGINACIÓ, el valor més apreciat de l’edat primerenca, on tot és possible, on els errors són traçats amb color i alegria, i sempre provoquen un somriure.
Per altra banda, quan estem utilitzant el llenguatge plàstic, parlem amb una visió individual del món que ens envolta, on traiem en fora, aquelles vivències i sentiments que ens fan créixer. “com la poesia, l’art té a veure amb el plaer estètic de sentir la bellesa i la veritat des del propi jo” ( Silvana Capitani Passolas. Revista Viure en família, nº38)


Per això els resultats de les seves creacions no són ni millors ni pitjors, ni bons ni dolents, de no ser que un adult deixi d'acompanyar-los i pretengui ensinistrar-los exigint un dibuix mancat d'emocions, produccions idèntiques que cerquen la perfecció. Si arribem a aquest punt, podem crear en els infants inseguretats, provocant una baixa autoestima, un no creure en un mateix i en les 100 llenguatges que tenim o aprenem des de que naixem.
Quan deixem als infants la llibertat d’aprendre i de descobrir els materials, els resultats, potser no seran perfectes als ulls dels infants, però per a ells, és una part del seu jo, que potser no saben expressar amb paraules, i, sovint, els dibuixos son tan abstractes que necessiten ser acompanyats de les paraules per a que algú altre els interpreti. Sigui com sigui, són creacions úniques i inimitables, de les que s’acostumen a sentir tan orgullosos com per a guardar-les en la memòria per sempre més...
El dibuix infantil passa per diferents etapes maduratives, no parlem d’edats, doncs la maduració d’aquest procés, com en la majoria dels casos, dependrà de la possibilitat d’accés al material, i de la diversitat i riquesa d’aquest.
Podem parlar d’una primera etapa, la del gargoteig, on es creen traços incontrolats i que, a través de la pràctica, mica a mica, s’aniran convertint en línies o rodones . Aquesta etapa acaba quan l’infant comença a posar nom als seus gargots, tot i que la mirada de l’adult no reconegui l’objecte que menciona com a tal.
Quan primer pensen en el què volen dibuixar i després s’aventuren a fer traços que s’apropin a la realitat, parlarem de l’etapa Pre-esquemàtica. Acostumen a intentar dibuixar la figura humana, primer com una rodona que ho engloba TOT, però, de sobte, la màgia de la satisfacció en veure que han estat capaços de fer unes cames, o uns braços, una boca...
L’etapa esquemàtica és la que el dibuix esdevé una escena, on l’infant és capaç  de dibuixar una persona situada sobre una línia que simula el terra.
Per últim, i normalment abans d’arribar a l’adolescència, l’infant és capaç de reproduir una infinitat de detalls, aquesta seria l’etapa del realisme.
Per a assolir i passar per totes aquestes etapes, és important la mirada d’un adult que acompanya, que no jutja ni interfereix en aquest procés.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada