L'etapa de la primera infància (dels 12 mesos als 3 anys) és una de les més complicades com a adults, doncs és la base de tot ensenyament, de tot aprenentatge, i és el moment on els menuts comencen a afiançar la seva personalitat. Com a companys d'aquest procés, moltes famílies ens consulten sobre el tema que més neguits provoca: els límits! I és que liadiar amb aquest petits conflictes, no és feina fàcil. Suposo que ja haureu sentit a parlar de la importància de posar límits, però sempre amb el sentit comú de la paraula. Els límits i les normes els donen seguretat. Per això, també com a adults, hem de posar límits als límits. Quan estem cansats, ens tornem més irascibles, i això ens porta a acumular un gran nombre de “NO” que ràpidament es converteix en un “SI” per tal de no entrar en conflictes. Molts cops no cal utilitzar la negativa per marcar un límit. El fet de seguir un horari i unes rutines, ja marquen les pautes a seguir, i als menuts els dóna la seguretat que necessiten per anar passant el dia.
Un cop feta aquesta introducció, us poso un exemple ben senzill que, sobretot en l’etapa dels dos anys, us serà ben comú. L’hora de jugar, tot és alegria, i fins i tot, aquesta alegria, es pot transformar en bogeria, trobant per l’espai, un escampall de joguines que no ens deixa ni fer dues passes sense ensopegar. El millor de tot seria no arribar a aquest punt, és a dir, cal oferir les joguines ensenyant el lloc on es troben (que serà el lloc on es desen), si tot està classificat, podem acompanyar a l’infant en el seu joc (sense la neccessitat d’interferir), recomanant que desi una joguina abans d’agafar una altra. Però si tot i així, arriba l’hora de recollir i el nen o nena diuen que no, primer de tot hem d’agafar aire!!! I intentar no caure en la temptació de recollir-ho nosaltres.
Si arribats a aquí no hem perdut els nervis, cal tenir cura amb el llenguatge que utilitzem “ajuda’m a recollir” és molt freqüent en el lèxic adult... En realitat ens han d’ajudar a recollir? És la nostra tasca? Sembla una frase molt insignificant, però darrere d’ella s’amaga un traspàs de responsabilitats , i recordem de nou que els límits no es posen ni es busquen per entrar en un joc de “prendre el pèl” o de “sortir-se amb la seva” (encara no tenen aquesta capacitat), són un procés d’aprenentatge que els dóna seguretat i els proporciona una autoestima favorable.
Així doncs, repassem: per no entrar en conflictes constants i iniciar-los en la responsabilitat de les seves coses, és convenient que l’espai de joc tingui contenidors o mobiliari que permeti la classificació de les joguines. Que tot i que no compartim el joc amb ells, cal que els acompanyem i guiem a l’hora d’utilitzar les joguines. Que quan s’hagi de recollir utilitzem frases com “t’ajudo a recollir” (tot i que acabem recollint més nosaltres que ells).
Evidentment, dir-ho és molt fàcil, i posar-ho en pràctica, com tot, és un aprenentatge.
Per Saber més:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada