dissabte, 3 de setembre de 2011

EL XUMET





La Nina és una nena que sap molt bé el que vol. I el que vol és el seu xumet.Avui, demà i sempre. Fins que un dia troba algú que ho necessita més que ella.
Aquest llibre és una proposta de lectura adreçada a pares i educadors dedicat a un dels aprenentatges, sentiments i moments vitals dels infants d'avui: deixar el xumet.
Autora: Christine Naumann- Villemin
Editorial: Corimbo



Quan tenim per primer cop un bebè entre les mans, són molts els dubtes que ens sorgeixen, però moltes qüestions i accions, les duem a terme de manera cultural. Ninos que ploren i deixen de fer-ho en posar-los el xumet, fotografies de nadons subjectant la pipa. Fins i tot és un objecte tan comú i familiar i que grans i petits li tenim tan apreci, que ideem diminutius i paraules carinyoses per denominar-lo: pipa, pete, tete, xuma...

Principio del formulario
El xumet podria ser vist com a  objecte d'ús social. Amb això vull dir que, el seu ús ho decidim els adults, ja sigui per substituir la succió del dit, per calmar un estat que desxifrem de nerviós, per relaxar ... crec que primer de tot hauríem de pensar el per què li hem ofert el xumet als nostres fills i reflexionar i valorar el moment en què NOSALTRES  decidim treure-se'l.
Segons diverses investigacions, i tal i com ens afirma el CEDIAP de Berga: Els nadons neixen amb l’instint de succionar. La succió és una acció amb un efecte calmant. Els hi proporciona plaer i seguretat davant de situacions estressants.” Però aquesta necessitat, va dels primers dies de vida als 12 mesos (aproximadament). En aquest moment, si ens hi fixem, l’infant no té la necessitat de succió, però cal diferenciar-la de la necessitat d’explorar amb la boca. I aquí entra en joc un altre prejudici social. Estem en una cultura en la que no deixem explorar a l’infant per una sobreprotecció excessiva, per això, quan el nadó es troba en el període d’exploració sensorial, quan tot ho vol descobrir mitjançant els sentits, utilitzem el xumet com a tap, per evitar que es posi a la boca objectes d’ús quotidià. Segur que a tothom li ve al cap la típica frase: “no et posi això a la boca que és caca” . I quan sobrepassem aquesta barrera de la necessitat de l’infant amb el prejudici de l’adult, és quan el xumet crea una addicció, que en un principi no suposa cap problema, tret que ho detecti el pediatra, per malformacions del paladar, de les dents o per un clar endarreriment de la parla . Com a firma el CEDIAP L’ús freqüent del xumet no l’ajudarà a aconseguir el to muscular necessari a la llengua, llavis, dents, mandíbula i paladar, poden afectar, així, la cavitat bucal produint deformacions de les dents “.


I què passa amb la relació de la succió amb l’estat emocional?

El xumet, “artilugi” creat per a que l’infant xumi. És ben cert que el nadó necessita de la succió. Neix amb aquest reflex perquè, com a éssers humans i mamífers que som, naixem preparats per alimentar-nos amb la llet del pit de la mare.
Ara bé, la succió va més enllà de l’alimentació? Com hem de respondre a aquesta necessitat de succionar si va més enllà de la succió? Ens ha de preocupar que un infant necessiti de la succió fins a molt avançada edat per tranquil·litzar-se? Aquesta necessitat és innata o creada per l’entorn?
Sovint, quan el nadó està angoixat perquè ens vol dir alguna cosa i no l’entenem o perquè està incòmode o no agafa el son o li fa mal alguna cosa, els donem el xumet o els oferim el pit. L’infant, nadó que pren pit de la mare, s’hi aferra i li busca el pit quan té algun problema. Aleshores, l’infant realment necessita del pit? O del xumet? Crec que l’infant és el que millor coneix i el que li dóna més seguretat: el pit de la mare i per això el va a buscar. El nadó encara no té recursos ni sap distingir el que li passa. I, crec que en aquest moment, esdevé de vital importància el paper de l’adult: li dono el pit perquè me’l demana? O li expliquem i l’acompanyem per tal que a poc a poc, vagi aprenent a distingir les seves necessitats.
Crec que oferir el pit o el xumet no és oferir una resposta a allò que l’infant ens està dient en aquell moment. Un infant que s’oblida ràpid d’allò que li passava i que per tant, l’últim que necessita és un estímul nou o una distracció.
És en aquests moments difícils per a l’infant que a nosaltres ens angoixen que optem per la via ràpida, però és clar, de seguida l’infant aprèn que quan té un problema, la solució és la succió i és aquí a on a poc a poc es va establint un vincle emocional amb aquest reflex que com a éssers humans tenim quan naixem per sobreviure.
Ben aviat el xumet, el pit, el dit…s’haurà convertit en una necessitat cada dia més necessària que acaba sent una dependència extrema de l’infant.
 Però, què passa quan l’infant fa 2 anys? Què passa quan en fa 3 i ha d’anar al segon cicle d’educació infantil, i encara du xumet? Socialment, veure un nen pel carrer amb xumet, fa que molt adults es dirigeixin a ell dient: "tan gran i amb xumet!" Gran? Potser aquest sigui un altre concepte a reflexionar, amb 24 mesos ... podem dir que són  grans? Estem en una societat que ho accelera tot, als 2 anys fora xumet, fora bolquers, però on  és la necessitat del petit. A qui escoltem a l'hora de decidir si traiem un objecte tan preuat per a ells? Estiu, Reis, la lluna ... res d'això és una excusa per fer un pas cap a la vida adulta (en cap cas cap a l'autonomia, ja que autonomia seria que el propi nen decidís deixar el xumet). És possible que no tinguem la informació necessària per a reflexionar si oferim el xumet o no , en el moment de néixer. És possible que , de la mateixa manera que donem el xumet de forma “cultural”, el traiem de la mateixa manera. Evidentment tots ho superen, o heu vist algun cop un noi de 16 anys amb pipa? Però el procés pot ser més portable per a tots, si, com a adults, tenim clar el què farem. No hi ha una guia de com fer-ho, en educació, la veritat absoluta no existeix! I per això, ser pares, és la feina més difícil que existeix. 



Per això hem pensat que era molt important fer aquest aquesta reflexió. No per donar pautes úniques ni universals, sinó per donar la informació per a que cadascú pugui decidir què, com i quan. És cert que de vegades, no tenim més paciència i necessitem d’aquestes estratègies, però si ho sabem, probablement, només ho fem servir en aquestes ocasions que siguem nosaltres qui ho necessitem , perquè, no és l’infant qui demana que fem un ús d’aquest recurs sinó que som nosaltres que decidim fer-ho. És normal! Som humans i tenim els nostres límits, però si sabem que ho fem per això, probablement, ho fem amb molta menys proporció de vegades i de forma momentània. I així, a poc a poc, anirem aprenent a comunicar-nos amb l’infant i sense adonar-nos, ens trobarem que ja no fem ús d’aquestes tècniques.



El que tenim clar és que hem de ser conseqüents amb les nostres accions, si hem posat el caramel a la boca... no és lògic que deixem que se l’acabin? Podem treure el xumet de cop i volta, però hem de ser conscients que si, ja de per si és dur, si és una decisió presa per nosaltres, el procés serà més llarg (els ex-fumadors segur que ho entenen a la perfecció). Així doncs... quan treure el xumet? Sota el nostra punt de vista... quan estiguin preparats per fer-ho.
Final del formulario
Principio del formulario

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada