Les fades havien de ser dolces tot el temps. I pulcres. Menjaven pastís sense deixar molles per enlloc, bevien té sense vessar, i en els seus vestits no podia veure mai cap taca o rastre de brutícia. Amb les seves veus empallegoses comptaven les més dolces històries. I donaven copets amb les seves varetes màgiques aquí i allà. Rosamaría pensava que les fades eren avorridíssimes. I el pitjor de tot, és que , ella, era una d'elles.
Rosamaría hauria preferit ser una bruixa. Les bruixes podien embrutar-se i podien cridar i riure i navegar en barca pel rierol. -Vull ser una bruixa- va dir Rosamaría un dia. La mare es va horroritzar. - Una bruixa? -Va preguntar-. No saps el que dius, Rosamaría. ¡Hauria de donar-te vergonya! Però Rosamaría no sentia la menor vergonya. Picar de peus i cridar, tossuda:-Ja ho sé molt bé. Vull ser una bruixa. Cap de les fades li va fer cas. -Les bruixes són criatures malvades- li van dir-. Preparen beuratges perillosos i converteixen la gent en granotes. Però no hi havia res a fer: Rosamaría encara volia ser una bruixa.
Una història sobre la independència , sobre fer-nos grans. Vista des del punt de vista d'una mare que vol el millor per la seva filla (i qui no), i per una filla
que necessita ser ella, i desenganxar-se de la seva mare.
Crec que és una d'aquelles històries, que , tot i tenir unes imatges que poden agradar
més o menys, crec que tothom trobarà el punt de coincidència.
I tu què ets? Fada o Bruixa...?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada