dijous, 13 d’octubre de 2011

LA CADIRA DE PENSAR

Quan ens trobem davant d’un conflicte, sovint, se’ns escapen frases com : QUÈ T’HA PASSAT? (mentre fas un altre cosa) QUI HA SIGUT? QUI HO TENIA?T’HAS CAIGUT TU SOL?

Observant i reflexionant sobre les nostres actuacions davant certs comportaments, me n’adono que  és un moment en el que interferim fent de jutges, però jutges sense un procés judicial. Tinc la impressió de que el renyar o castigar, entra en una rutina que perd importància, donem la raó a un o l’altre, li fem fer el petonet de rigor i apa! O et quedes una estoneta a “pensar” o com ja has estat tranquil, ja pots marxar a jugar.

Per exemple, l’altre dia, l’Ignasi estava molt nerviós, i li va donar per llençar tota les joguines que queien a les seves mans, per la tanca  de l’hort. La mestra es va enfadar moltíssim, tant que el va fer seure al seu costat sense jugar: “ja t’he avisat masses vegades, com no fas cas, et quedes sense jugar al meu costat”. És graciós perquè la mestra, als 10 minuts ni se’n recordava del pobre Ignasi, el nen seguia assegut a terra, jugant amb la sorra a fer uns bonics dibuixos,   mentre la mestra seguia fent de jutge bona amb els seus companys.

Quan amb un grup d’amics, els menuts del grup s’enfaden entre ells, als adults ens falta temps per quedar bé amb els companys, ens apropem al conflicte i intentem que el nostre fill, tot i haver rebut ell el cop, demani perdó i deixi de plorar. I el del company fa el mateix davant la mirada avergonyida del seu pare. Mentre que els infants no entenen res, els adults marxen dient: “cosa de nens”, com si aquella bufetada no fes mal, pel simple fet de tenir 3 anys.

Situacions d’aquest tipus les vivim a diari, i em qüestiono fins a quin punt, nosaltres com a adults hem de fer d’intermediaris entre els infants.

Feia dos dies que l’Hug i en Pau estaven castigats al racó de pensar  per fer malbé el paper higiènic. Al tercer dia, en entrar al lavabo , vaig veure al Pau i l’Hug asseguts a terra, l’Hug tenia el rotllo de paper higiènic a les mans, i anava tallant trocets petits, mentre en Pau li deia que no amb el cap. Estaven molt i molt concentrats, ni em van veure, així que els vaig demanar què els passava, la primera reacció va ser espantar-se. Els vaig dir que no passava res, però que m’agradaria saber què estaven fent. Aleshores vaig quedar ben parada, la resposta de l’Hug va ser : “ En Pau té molts mocs (unes candeles impressionants) i vol un tros de paper gran per mocar-se, però se’ns trenca i surten trocets petits.” Conclusió, van estar dos dies castigats per voler-se mocar.

De situacions en podem explicar moltes, i de renyar en sabem un bon tros, però, fins a quin punt tenim dret de decidir sobre les accions dels infants? No creieu que els escoltem poc? No us sembla que , sovint, anem per la via ràpida? Crec que molts cops ens contradiem doncs els demanem autonomia, però si no els surten bé les coses els renyem.

Ara m’agradaria reflexionar sobre el racó, la cadira, l’escala... el que sigui de pensar. Certament em contradiria a mi mateixa si digués que no crec en que els infants pensin, o i tant que pensen, pot ser no tenen tants arguments com nosaltres per filosofar, però crec que  no fan les coses per fer, fins i tot quan es peguen, acostuma a ser per una reacció a un estat anímic de neguit que no saben expressar amb paraules. El que no crec , és que el fet de fer seure a un infant  apartat del grup, el faci pensar més o menys. Crec que el que fa , i que a nosaltres adults ens va perfecte, és evitar un conflicte entre el petit i nosaltres, el tranquil·litza i sobretot ens fa molt modernes, doncs no castiguem, noooo, nosaltres fem pensar! Com deia abans, crec que els nens fan les coses amb algun motiu o finalitat, el que molts cops, estan aprenent les estratègies i recursos per arribar allà a on volen , i la nostre feina, crec que ha de ser de guia, orientant-los i sobretot escoltant-los. Un cas més agressiu, la Maria  i la Clara són molt amigues, però molt, sempre van juntes i quan una no ve a l’escola, l’altre es passa el dia ensopida, però ja se sap, de l’amor a l’odi hi ha un pas. Així és que de tant en tant, la Maria pega a la Clara. Ufff, l’acció de la Maria és horrorosa, i per això es mereix estar-se una estona a la cadira de pensar, quan hagi pensat, s’ha d’aixecar, fer un petó a la Clara i la mestra decideix que ja està perdonada i que pot tornar a jugar. El cert és que ningú no ha preguntat a la Maria què li ha passat per pegar a la seva millor amiga, i ningú no ha preguntat a la Clara què en pensava de tot plegat, se les ha obligat a donar-se un petó i a oblidar el conflicte.

Vist així sona dur, oi? Doncs crec que són els missatges que reben els infants, parlem molt del moment dels àpats, de l’hora de dormir, de respectar als infants, però crec que reflexionem molt poc en com fem de mediadores dels conflictes o de les reaccions que, com a adults , no entenem com ara les rabietes,i per això, actuem com a autòmats, sense pensar en el que suposen les nostres paraules.

Us recomano molt un llibre que no trobareu a les botigues, és del Cristóbal Gomez, i està penjat a internet en la següent adreça:


A mode de conclusió llenço una pregunta enlaire, no creieu que som nosaltres qui hauríem de seure una estona a la cadira PER pensar?



4 comentaris:

  1. Al Carlos González, en una de les seves xerrades, li van preguntar que què en pensava de la Super-Nani. Va dir que només podia opinar de la Super-Nani original, la que havien fet a Tv3, perquè l'altre no l'havia vist, i que creia que moltes vegades aquesta dona camuflava el que volia dir als adults, fent fer coses als infants: per exemple amb la cadira de pensar. Deia que era un bon recurs quan adult i infant estaven en el moment àlgit d'un conflicte, ja que la cadira de pensar feia calmar l'infant però també a l'adult!
    Crec que li podem dir "càstig", cadira de pensar, o qualsevol altre nom, però que qui més qui menys, ha fet servir el recurs d'apartar un infant quan està rabiós (sigui perquè no volem fomentar aquella reacció, perquè ens és més fàcil reconduir el grup,...) Per això crec que no podem "criminalitzar" una cadira de pensar o apartar un infant durant uns minuts. Això sí, estic d'acord que moltes vegades actuem sense preguntar-nos a què és degut el comportament en qüestió i no prestem atenció a les possibles reflexions o missatges que està rebent l'infant. Crec que quan prenem una decisió com aquesta ho hem de fer havent-nos parat a pensar el per què, el quan, el com,... retornant després la reflexió amb l'infant. I també sé que no sempre és així.

    ResponElimina
  2. Jo crec que els infants s'han d'acompanyar, pots separar l'infant d'una situació però sense perdre la interacció amb ell. El concepte de cadira de pensar, enmascara encara més coses que no acabo de compartir, pensar com a càstig? 5 minuts perquè pensin en el que han fet? per a que un infant sigui capaç de fer això ha de ser de més de 7 anys. Si parlem de la cadira de pensar o del càstig com a eina per a tranquil.litzar l'adult, puc acceptar-ho com a recurs. Si és per a tranquil.litzar l'infant, sempre es pot parlar amb ell, aturar l'acció i donar temps per a relaxar-nos tots plegats. No crec que sigui necessari un espai físic per a separar l'infant, i encara menys un espai on només es reflexiona sobre les actituds negatives. El que és evident és que no es criminalitza cap situació, tothom ha d'anar buscant els recursos i estratègies que millor s'adapten a la seva situació, però cal una reflexió de tot el que ens arriba dels medis, per tal de poder decidir si un mètode ens és més proper que un altre.

    ResponElimina
  3. És molt greu i fins i tot, m'atreviria a dir que pervers, sota el meu punt de vista, utilitzar el terme "pensar" per apartar a un infant.

    Si estem nerviosos, donem-li el nom que pertoca. Per exemple, "crec que ara tots dos estem nerviosos i que hauríem de mirar de distanciar-nos una mica" o "perquè no proves d'anar a fer un volt o beure aigua o rentar-te a veure si et va bé" o "vols que t'agafi i t'abraci?"

    Hem de ser molt conscients dels missatges subliminals que donem constantment als infants, que, lluny d'acompanyar-los, fer-los sentir bé, dona'ls-hi un bon exemple de respecte i bon tracte en tot tipus de situacions, els anem quartant, negant els seus sentiments, desvalorant les seves accions i actituds. Aquest no és ni de llarg, per a mi, l'acompanyament que hem d'oferir als infants.

    ResponElimina
  4. Totalment d'acord, noies!

    ResponElimina