dimarts, 13 de desembre de 2011

LES MONGETES, LA JÚLIA I EL SEU ENTORN

A la Júlia, des de ben petita li han agradat molt les mongetes verdes. L’altre dia vam sortir a passejar  i ella va parar a la fruiteria. Va mirar-se el que hi havia amb molta atenció i quan va veure les mongetes, va anar ràpidament a localitzar una bossa, la va agafar, la va obrir i va començar a ficar-hi mongetes d’una amb una, amb molta cura.


Després va anar al dependent i li va donar la bossa de mongetes perquè ella sap que abans de marxar, hem de pasar per caixa. Aleshores, ella va demanar monedes al seu pare per pagar. Després d’haver pagat, va agafar la bossa que el botiguer li va donar, també amb respecte, sense presses, al ritme de la petita.
Era gairebé l’hora de sopar i… endevineu què vam sopar? Sí, les mongetes que la nostra filla havia triat. Aquell dia ella i el pare van fer el sopar plegats, tot preparant les mongetes per posar-les a bullir.

Avui, quan he parlat amb la Júlia i hem decidit fer mongetes, ella estava molt contenta i de seguida ha vingut a seure amb mi a taula per ajudar-me a preparar-les! Estava molt contenta i reia. Potser perquè aquestes mongetes ens les havien donades uns bons amics? Eren de l’hort de l’avi del Nil, l’amic de la Júlia.

Quants al•licients i quanta satisfacció per ajudar avui a fer el dinar. Però resulta que les mongetes de l’avi del Nil són molt fortes, grosses i carnoses. Eren dures i per més que la Júlia ha intentat tallar-les amb els dits, no ho ha aconseguit. Es posava de mal humor perquè no hi podia fer res i es cansava d’intentar-ho sense èxit una i una altra vegada. Aleshores, ella mateixa m’ha donat la clau per dona-li la volta i hem trobat la manera en que ella s’ha sentit satisfeta ajudant a preparar les mongetes.


La Júlia ha deixat la mongeta que tenia a la mà i ha començat a ficar a dins de l’escorredor les puntes de les mongetes. A l’escorredor hi havia les mongetes tallades que anàvem  a cuinar i les puntes de les mongetes anaven quedant en un piló damunt de la taula. Quan he vist que ella, tota concentrada i cofoia del que feia, posava les puntes, hem anat a buscar un platet. Aleshores, jo deixava tots els talls, fossin per menjar o no a prop d’ella i ella els posava allà a on tocava (al plat si eren puntes, a l’escorredor si eren talls per cuinar). Hem passat una bona estona compartint el moment  i preparant el dinar. Fins i tot, ella ha estat mirant-se les mongetes: com eren per dins, com eren per fora, com eren les puntes, ha mirat la temperatura tot posant-se alguns trossos a la galta i rient i mirant-me quan sentia la fredor.

Ha estat esplèndid! Hem après moltíssim i sobretot, del que hagués pogut ser un intent d’ajuda i col•laboració frustrat, n’hem tret una molt bona experiència! I des d'aquell dia, cada vegada que tenim mongetes per sopar, la Júlia és una cuinera més. I, a poc a poc, també anem adaptant els utensilis a unes mides que ens puguin anar bé a tots tres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada